Carles Riba, traductor del moviment

Des d'aquest blog de Traducció i Terminologia volem retre homenatge al gran escriptor, poeta, traductor, i home que estimà la filologia amb totes les lletres. Avui, 12 de juliol de 2009, 50 anys després de la seva mort.

I per fer-ho em pres, de primer, la segona traducció que féu de l'Odissea, d'Homer (Editorial Alpha, Barcelona, 1953), a la coberta interior de la qual diu:

"L'Odissea. Novament traslladada en versos catalans per Carles Riba"

La traducció entesa com a trasllat. Trasllat de sentiments, d'emocions, de paraules, i, abans de res, en poesia, de moviments.

A la introducció Carles Riba es presenta com a traductor de l'obra:

Un mots del traductor

"És sabut amb quina alternativa es troba el traductor d'un gran poema clàssic: o limitar-se a mostrar-lo de lluny o esforçar-se a fer-lo present. En tots dos casos, és inevitable que perilli algun preciós element de l'original. En el primer, la immediatesa (entengui's bé que no diem la facilitat): sense ella, la poesia serà suggeridora, explicada, no precisament viva en el seu miracle. En el segon, el traductor imitarà. Més que en el públic del seu poeta, distant segles amunt, pensarà en el seu propi; atent a ell, que li és davant, emprarà les seves fórmules expressives, s'adaptarà a les seves habituds d'imaginació, cercarà els efectes a què és més sensible, li farà fer, en suma, la il·lusió que és per a ell que fou originàriament creat el poema. Però la poesia, llavors, serà substituïda, no traslladada; rompuda la dura, divina unitat de l'obra, el contingut anirà per una banda, més o menys respectat, i de vegades, si així ho vol la moda, esquematitzat com teòricament ho fou en la primera idea del poeta; i per altra banda anirà la forma, l'externa i fins i tot la interna, a totes les conseqüències del que pugui o del que no pugui com a poeta el traductor.
Evidentment la cosa és absoluta així només en principi. De fet es tracta d'un més o d'un menys. No hi ha traducció, empresa amb un mínimum de responsabilitat, en la qual no s'hagi intentat un compromís entre les dues tendències; és a dir, complint algun dels deures implicats en cadascuna, participar en els correlatius avantatges, ja que és fatal la participació en tots els inconvenients. Així, traduint un gran poema antic, un professor mirarà més aviat de realitzar la fidelitat a unes característiques històriques que es creu conèixer bé; un artista pur sacrificarà el que convingui per fer ressortir tot allò que al seu entendre són valors estèticament permanents. I l'un i l'altre a cada vers hauran hagut de calcular què valia més deixar perdre per a salvar el que jutjaven de més interès; l'un i l'altre, ja abans de donar cap a la noble tasca, hauran constatat melangiosament que llur traducció, que tota traducció, és sempre per força provisional. Arrencada de la seva forma única, exacta, acabada, absoluta, la magna entitat poètica ha estat feta relativa a un altre temperament, a un altre fi, a un altre lloc, a una altra època, a una altra llengua, a un altre concepte de la mateixa poesia; és a dir, situada de nou, per a bé i per a mal, en tot allò que és fluent i canviant per condició humana. És en l'home el misteri, no en l'obra d'art: ella dura, exercint el seu simple imperi, exigint sempre uns nous ulls que contemplin i que hi vegin més d'actual. Traduir, així mirat, ¿fóra res mes que llegir assajant una forma a la personal interpretació? I el qui bonament llegeix, si llegeix bé, ¿què fa sinó traduir per a ell _més provisionalment encara?"

I més endavant, després de parlar de la mètrica, de l'època de l'autor clàssic i del seu amor per la poesia i l'afany científic d'abordar la traducció com a repte i exercici tècnic diu:

"L'error dels traductors en vers dels poemes homèrics ha estat resoldre la qüestió del metre a adoptar independentment de la general de l'estil. La fidelitat a les tradicions mètriques, no sempre autòctones ni gaire antigues, de la poesia èpica en llus respectius idiomes, ha costat desfiguracions lamentables de l'estil homèric en el que té de més preciós: el moviment. Un traductor ambiciós, venia a dir jo mateix a propòsit d'una altra versió meva, corre l'aventura de recrear el seu poeta: a perdre el que calgui, però també a guanyar, o almenys a compensar, el que pugui. Llavors el procediment és obvi: lliurar-se sense reserves al moviment poètic, seguint-ne els meandres amb obstinada atenció; revivint cada intuïció amb una alta humilitat; tot això en funció de la llengua a la qual tradueix, però no sotmetent-se a l'estil que imposi ella, sinó creant en ella un estil. Amb els mots, sempre gastats, "de la tribu", crear un estil: és el que fa tot poeta per superar la relativitat amb què la comuna llengua el vol trair. Per aquí pot també un traductor compensar la forçosa, doblada relativitat dels seus resultats; sempre, alhora, complint el seu primer deure,ésser fidel a una matèria i a un contingut que no són d'ell".

Volem destacar, sobretot, la seva entrega a l'art de la traducció, des de diversos idiomes (llatí, grec, alemany, francès, italià, espanyol...) a diversos idiomes (espanyol i català, sobretot).
Una de les seves fal·leres va ser que el món català pogués gaudir al màxim del major nombre d'obres foranes, modernes o clàssiques, i les traduïa, quan era possible al català. I, a voltes, traduí a l'espanyol, especialment quan ho feia per encàrrec d'alguna editorial que així li ho demanava.
El fet és que gràcies a ell, coneixem moltes obres amb un català exemplar, ric, amè, en moviment i poètic.

Segonament, volem fer referència, a l'estil modern d'ara, a un web que fa una aproximació força completa a la personalitat de Carles Riba:
http://www.pencatala.cat/ctdl/traductors/carles_riba/

En aquest enllaç hi ha un recull exaustiu de les obres que va traduir així com una extensa bibliografia sobre Riba com a traductor des de diversos vessants assagístics.